Literatura medieval: l'engendrament i el naixement de Jaume I

Aquest rei en Pere d'Aragó fou molt noble rei, i bon cavaller i valent d'armes, i era senyor de tot Carcassès i de Bederès fins a Montpeller, i marquès de Provença.

S'esdevingué que a Montpeller hi havia una dona que es deia dona Maria, que era dona de Montpeller, i era filla d'en Guillem de Montpeller i de la filla de l'emperador de Costantinoble. El pare i la mare eren morts, i era sense marit, però ja havia tingut marit. Els rics homes de Montpeller celebraren el seu consell, i digueren que bo seria que donassen marit a la dona. I es pensaren que bo seria que en parlassen al rei en Pere d'Aragó, que era veí seu i que confinava amb ells, i, si ell la volia prendre, més valia que la tingués ell, i seria major honor d'ells.

D'aquí avant aparellaren els seus missatgers i els trameteren al rei, i parlaren amb ell, i li donaren a entendre que Montpeller era noble lloc i que era en el cap de son regne, i que aquí podria tenir frontera als seus enemics. El rei va entendre les seues paraules i li abellí Montpeller, i prengué la dona per muller. I, quan vingué a poc de temps, ell deixà la dona, que no volgué ésser amb ella ni volgué venir enlloc on ella fos, que es penedí perquè l'havia presa com a muller. Que ell era un dels més altius reis del món, i digué que molt s'era baixat en ella, com per sol Montpeller havia presa dona que no era filla de rei. Però aquesta dona era de molt bona vida i honesta, i agradable a Déu i al segle.

S'esdevingué que el rei estigué grans temps que no fou amb la dona. I, quan vingué a cap d'un gran temps, el rei era en un castell molt prop de Montpeller, i aquí amava una dona noble molt bella, i féu tant que la tingué per amiga. I en aquell castell ell se la feia venir per un seu majordom que era de Montpeller, que era el seu home de confiança en aquestes coses, tot i que era home bo i lleial.

Madona na Maria de Montpeller sabé això, i trameté missatge a aquell majordom del rei, que era vassall seu, i vingué davant ella.

-Amic -digué la dona, muller del rei-, vós siau ben vingut. Jo us he fet venir a mi perquè vós sou mon home naturalment, i conec que sou home lleial i bo, i aquell en qui hom se pot fiar. Jo em vull confiar amb vós, i us pregue, que d'això que jo us diré, que vós m'hi ajudeu. Vós sabeu bé que el rei és mon marit i no vol ésser amb mi, de què jo sóc molt descontenta, no per altra cosa sinó per això que d'ell ni de mi no ha eixit infant qui fos hereu de Montpeller. Ara, jo sé que el rei té un afer amb una dona, i que se la fa venir en un castell, i vós sou el seu home de confiança. Per què jo us pregue, que quan vós li hagueu de portar la dona, que vingueu a mi i, tot privadament, que em poseu en la cambra en lloc d'ella, i jo em gitaré en el seu llit. I feu-ho de tal manera que no hi haja llum, i digueu al rei que la dona no ho vol, per tal que no siga coneguda. I jo tinc fe en Déu que en aquella nit engendrarem tal infant de què serà gran bé i gran honor a tot son regne.

-Madona -digué el ric home-, jo estic disposat a fer tot el que vós em maneu, i majorment coses que siguen honor i profit de vós. I sapigueu, que això que vós m'haveu dit, que jo ho portaré a acabament, però tinc molta por de provocar la ira del rei.

-Amic -digué la dona-, no us cal témer, que jo ho faré de tal manera que obtindreu més de bé i d'honor del que mai no heu tingut.

-Madona -digué el ric home-, gran mercès! I sapigueu que jo faré tot això que vós maneu, i, puix així és, no ho tardem més. Ara aparelleu-vos, que el rei ha establert que al vespre li porte aquella dona que vós sabeu, i jo vindré a vós, i d’amagat us portaré al castell i us ficaré en la cambra.

-Amic -digué la dona-, bé em plau això que dieu. Ara, doncs, aneu-vos-en i penseu en el vostre afer, i al vespre veniu a mi.

El ric home pres comiat de la dona i se n'anà. I, quan vingué al vespre, el rei parlà amb ell i li digué que li portés aquella dona, amb qui havia establert que aquella nit fos amb ell.

El ric home anà a la dona, i la portà amb una donzella solament i amb dos cavallers, i la ficà en la cambra del rei, i aquí ell la deixà. I la dona es despullà, i es ficà en el llit del rei i féu apagar tots els llums.

Quan el rei hagué sopat i tots els cavallers se'n foren anats, el rei se n'entrà en una cambra que era prop d'aquella on ell dormia, i aquí ell es despullà i es descalçà, i després, abrigat amb son mantell, en camisa, ell se n'entrà en aquella cambra on la dona sa muller estava gitada. I el rei es gità en el llit amb ella, sense llum que no hi hagué. I el rei es pensà que fos aquella altra dona amb qui havia establert que vingués a ell.

Veus que el rei menà son solaç amb la dona sa muller, i ella no parlà gaire, per tal que no la reconegués fins que hagué jagut amb ella. I, en aquella vegada, l'emprenyà d'un fill. La dona era molt sàvia i certa, i immediatament conegué que era prenys i es descobrí al rei.

-Senyor -digué ella-, us pregue que no us siga greu, si aquesta nit vos he robada, que certament no ho he fet per cap malvestat ni per cap malvat desig que jo tingués, sinó per tal que de vós i de mi eixís fruit qui plagués a Déu i qui fos hereu de vostre regne. I sapigueu per veritat que, segons que jo crec, que jo he quedada prenys en aquesta hora. I feu escriure la nit i l'hora, que així ho trobareu.

Quan el rei va entendre que la dona era sa muller, es va quedar molt sorprès, però no ho féu veure, i va dir belles paraules a la dona fins al matí. I, al matí, es llevaren i estigueren ensems aquell dia, i després el rei cavalcà i se n'anà en Catalunya. I la dona engruixà, i estigué tant en aquell castell fins que parí i tingué un fill, i es va dir Jaume.